El periodisme actual en la problemàtica dels refugiats

El 2 de setembre del 2015 una imatge estremia al món. Aylan Kurdi, un nen sirià de 3 anys, apareixia ofegat a la costa d'una platja turca. La imatge del nen sense vida va tornar-se immediatament en un símbol de l'èxode de refugiats de Síria. A dia d'avui, dos anys després, la població sembla haver oblidat l'Aylan i la resta de nens i persones que segueixen morint cada dia al mar Mediterrani intentant fugir del terror de les seves llars.

El periodisme sembla haver deixat de banda la temàtica dels refugiats i, un cop desapareguts de l'agenda mediàtica, també han anat esfumant-se de l'ull de l'agenda pública. No obstant això, la problemàtica dels refugiats encara no s'ha solucionat, però tot i això, el tema ha perdut singularitat i ja no ocupa els titulars dels mitjans.

Actualment hi ha aproximadament 65 milions i mig de desplaçats en el món obligats a fugir del seu país. D'aquests, només uns 25 milions són considerats refugiats. Davant aquest gran nombre de persones però, el tema sembla petit a ulls dels mitjans, ja que el 2016 es va perdre el seguiment informatiu dels refugiats. Llavors, com poden els mitjans tornar a convertir-los en un tema d'agenda pública?

Aquest és el debat que s'ha dut a terme al llarg de tota la IV Jornada de Comunicació, Viatges i Aventura encarada al tema dels refugiats i el seu tractament periodístic actual.

Durant la jornada s'ha intentat oferir solució a la pèrdua d'interès públic sobre els refugiats presentant diversos enfocaments que actualment s'estan realitzant del tema com el projecte "Astral" de Jordi Évole, la investigació periodística dels CIE a Espanya i altres projectes i plataformes que s'estan plantejant al voltant del tema per tornar a apropar-lo a la població.

El periodisme és l'element clau per tornar a enfocar i denunciar la problemàtica dels refugiats al món i projectes com els que es presentaran a continuació són el camí per aconseguir-ho.

Ramón Lobo "Tots tenim el dret a una vida millor"

"Emigrant i refugiat no són el mateix concepte" Així és com Ramón Lobo, gran periodista i professional espanyol, comença el seu discurs. És clar que encara que les raons per les quals una persona abandona el seu país són molt diverses, tots aquells que ho fan comparteixen un objectiu en comú: poder trobar una vida millor.

Ramón Lobo durant la seva ponència en la jornada.
(Álvaro Sánchez)

Sembla ser que la crisi sempre treu a la llum aquella part menys humana que les persones tenim, i és per això que hem passat del 'Welcome refugees' al 'Go back home' com bé descriu Lobo. Ramón explica com aquesta crisi de talent que aguaita al periodisme ha de servir, un cop més, per recordar on radica la professionalitat del nostre treball. Segons Lobo, el periodista ha de ser un cercador de contextos, un creador de marcs per poder entendre per què està passant el que està passant, un mitjà per mostrar les contradiccions que existeixen en un conflicte, però no un altaveu de rumors, ha de treballar amb la informació, definida pel periodista com 'allò que es vol amagar'.

Ramón ha estat un gran cercador d'aventures capaç de trobar històries en més de vint països de tot el món. Històries plenes d'esperança que es poden trobar en qualsevol carrer d'Espanya com en un desolador camp de refugiats. Però en el que Ramon posa l'accent és en la capacitat que tenim els periodistes de poder materialitzar les vivències d'aquells amb els quals ens comuniquem, fins i tot d'aquells que ens fan emocionar tot i que "L'emoció és només un vehicle per poder entendre a les persones, la emoció no és important en el teu relat, només és important com a canal i vehicle " remarca el periodista.

El missatge que Ramón Lobo ha volgut deixar a la nova generació de periodistes ha estat clar: "la vida és dura però la professionalitat del periodista es basa en mostrar aquesta duresa, encara que faci mal".

A bord de l'Astral

La problemàtica dels refugiats és una qüestió que ha acompanyat a Europa i el nostre país durant els últims anys. No obstant això, darrerament els mitjans han apartat la seva mirada i, tot i que el drama dels refugiats segueix persistint, l'agenda mediàtica engloba altres temàtiques. Davant aquest panorama de "buit" informatiu, alguns professionals del camp van decidir no oblidar el tema i persistir en la seva denúncia dels refugiats desemparats. En aquest panorama, Jordi Évole és un dels professionals que va decidir actuar i crear una oferta informativa perquè la població no oblidés els refugiats que patien al costat de casa seva.
Astral és un documental de 101 minuts, estrenat el 12 d'octubre de l'any 2016 en el programa Salvados de La Sexta, dirigit pel periodista Jordi Évole, qui també dirigeix el programa.

El documental explica la història d’un veler de luxe de 30 metres d’eslora que, segons va explicar Évole en una entrevista, era propietat del milionari Livio LoMonaco, fins que un dia, després de rebre una foto d’un grup de refugiats al mar, va decidir donar-lo a l'ONG catalana Proactiva Open Arms. El vaixell va ser remodelat, ja que la seva finalitat inicial era purament recreativa, i adaptat a la seva nova missió: rescatar a les persones que s’embarcaven direcció Europa, en la recerca d’un futur millor. 

Embarcació amb refugiats al Mediterrani sent rescatada

pel vaixell Astral. Font: elmundo.es

A principis de juliol de 2016, un cop finalitzades les reformes, Évole i l’equip de Salvados van pujar a bord de l’Astral per documentar el dia a dia al vaixell. Aquest va posar rumb a les costes de Líbia, al Mediterrani central, per tal de rescatar les persones que, fugint de la guerra, pugen a embarcacions (els passatges de les quals poden costar entre 500 i 1000 euros, segons El Periódico) que es troben en molt males condicions amb l’únic objectiu d’arribar a aigües internacionals. Les embarcacions transporten entre 150 i 300 persones, tal com explica Proactiva Open Arms a la seva pàgina web. Un cop arriben a les aigües internacionals, l'única opció dels refugiats és la sort en poder arribar de manera segura a un país que els ofereixi refugi. 

L’Astral és ara un vaixell medicalitzat de salvament i vigilància, que ha rescatat a milers de persones del mar. El primer dia en va rescatar 1.400, i en la primera quinzena, el nombre ja pujava a més de 3.000, segons dades de El Periódico. 

El documental d’Évole va estrenar-se en més de 100 sales de cinema d’Espanya i Andorra, amb un cost de 5 euros per entrada. Posteriorment, es va retransmetre per televisió i l'èxit del documental va ser rotund. Tots els beneficis que se’n van obtenir es van destinar íntegrament a l'ONG. Astral, no només va tenir una funció informativa del que estava passant al mar Mediterrani per la seva població, sinó que va actuar com a eina concienciadora d'aquesta realitat social. 

Un any després, Astral segueix estant present quan es parla de la temàtica dels refugiats a Espanya i per aquesta raó, aquest divendres dia 17 de novembre la Universitat Autònoma de Barcelona ha condecorat a Jordi Évole, exalumne de la casa, amb  el premi Ítaca del 2017 en reconeixement de la seva carrera.

El tràiler del documental "Astral"

"Lo que no nos contaron"

Professionals del camp periodístic amb un gran bagatge d'experiència com Toni Martínez, Anna Surinyach i Irene  Savio aporten la seva visió sobre el paper dels periodistes en el tractament informatiu de la problemàtica dels refugiats. 

CIE: "Todo pasa aquí, a escasos kilómetros de nuestras ciudades"

Toni Martínez durant la seva ponència a
"Lo que no nos contaron" a la UAB (El·laboració pròpia)

"Todo pasa aquí, a escasos kilómetros de nuestras ciudades". Així iniciava la seva ponència Toni Martínez durant la jornada "lo que no nos contaron", parlant sobre els CIE al nostre país i la fràgil situació de molts immigrants quan són detinguts al nostre país per irregularitats en els seus papers. 
Què passa quan els immigrants arriben a Espanya? Segons Martínez, els immigrants són abandonats per l'Estat espanyol i no només això, sinó que en molts casos són traslladats a un CIE o "guantánamo español" del qual la població gairebé no en té coneixença. 

Interior del CIE de la Zona Franca de Barcelona (EFE)

Els centres CIE són centres públics d'internament d'estrangers que no arriben a ser penitenciaris però que priven de llibertat a les persones que arriben a Espanya de manera irregular. Allà, els immigrants romanen sota el règim de tancament durant un màxim de 60 dies fins que es decideix si es retornen al seu país d'origen o queden en llibertat. Actualment existeix molta polèmica sobre el funcionament dels centres CIE a Espanya i fins i tot sobre la seva pròpia existència, ja que el motiu pel qual es priva de llibertat a les persones immigrants és per cometre la falta administrativa de no tenir els papers en regla i no pas un delicte. Per aquesta raó, moltes ONG, partits polítics i col·lectius socials denuncien l'actuació dels centres apel·lant que es violen els drets humans de les persones internades. 

Segons Toni Martínez, els CIE són "una cárcel de inmigrantes que no han cometido ningún delito". El periodista ha criticat rotundament que els immigrants siguin tractats com delinqüents quan arriben als CIE i ha denunciat els mals tractes que pateixen i les males condicions en les quals les troben les instal·lacions on estan detinguts. 

Plànols del CIE de València que un exitern li va entregar a Toni Martínez (El·laboració pròpia)

Tot i aquesta situació deplorable, el tractament dels immigrants als CIE és desconegut per la major part de la població, que ignora com es trenca la vida de milers de persones cada any. Per què no hi ha un seguiment informatiu d'aquests fets? Quin rol té el periodisme en aquesta situació? Aquestes són algunes de les preguntes que Martínez va intentar respondre durant la seva ponència. Segons el periodista, la funció del periodisme hauria de ser la de donar veu a qui no la té i que, per tant, en aquest cas, els periodistes haurien de portar a l'agenda pública la denúncia del tractament dels immigrants al nostre país. 
No obstant això, Martínez va afirmar que és el mateix Estat espanyol qui dificulta l'ofici del periodista en aquest camp, ja que no permet l'entrada de periodistes al centre i manipula la informació perquè no vegi la llum entre la població. 
Mentre el debat sobre el tancament dels CIE continua, en l'actualitat, set centres romanen oberts i en funcionament, dos s'han tancat i l''Estat està plantejant obrir-ne tres de nous a Algesires, Màlaga i Madrid mentre que la població espanyola segueix sense conèixer què està passant amb famílies al costat de casa seva.
A continuació podeu consultar un mapa interactiu sobre aquest centres i el seu funcionament en l'actualitat.




*Per obtenir més informació sobre els Centres d'Internament d'Immigrants a Espanya i conèixer casos específics d'immigrants que s'hi van veure retinguts, pots consultar el nostre blog especialitzat en el tema. 

Turisme alternatiu

La penúltima sessió de la Jornada de Comunicación, Viajes y Aventura la van dur a terme 5 estudiants del Màster en Periodisme de Viatges que ofereix la UAB. Les cinc estudiants representaven el seu grup de treball del màster, i van explicar en què consistia el seu treball de fi de màster. 

El màster està dirigit per José Manuel Pérez Tornero i Santiago Tejedor i, tal i com s'explica a la seva pàgina web, l'objectiu és formar als estudiants per manejar insutremental i críticament les diferents eines i plataformes relacionades amb el periodisme de viatges; en la cobertura de projectes i en la producció de continguts vinculats amb la comunicació, el turisme i els viatges. Es tracta d'un màster que intenta aportar un valor afegit al fet de viatjar, abraçant també moltes altres àrees de les ciències socials. 

El projecte final, o treball de fi de màster, consisteix a realitzar un viatge real per tal d'elaborar un producte, ja sigui per a premsa, ràdio o multimèdia, centrant-se, sobretot, en el periodisme de viatges. 

BAB, más mundo, por favor

• El grup de la primera ponent, l'Ángela, va viatjar fins Fez (Marroc). L'objectiu del grup era explicar la ciutat a través d'històries, mostrant la cultura i la idiosincràsia de Fez, i seguint el fil conductor de les portes (bab en àrab). La guia es divideix en 4 parts: el passat (edificis històrics), les llars, amb les mans (reflexen els oficis més representatius de Fez) i entre amics (llocs no molt turístics on es reuneix la gent).

Cambio de rutas 

• La segona ponent, Josefina Valtier, i el seu grup, van viatjar fins a Cracòvia (Polònia). La seva guia de viatges reflexa les dues cares de la ciutat, ja que té un passat molt fosc relacionat amb els camps de concentració i la Segona Guerra Mundial, però també un present; no volien parlar només del passat, però no el podien apartar. Per aquest motiu, van decidir dividir el llibre en dues parts: la part de llum (el present) i la part de foscor (el passat), centrant-se molt més en la primera; també hi ha un apartat al qual es pot escriure si es viatja a la ciutat i es descobreixen altres llocs de llum

Voces del este

• El grup de la tercera ponent, anomenada Lucila, va viatjar a Budapest (Hongria), i van optar per realitzar un documental. Ella mateixa va explicar que tenien molt poca informació sobre la ciutat, però que sabien que havia viscut 4 dècades sota un règim comunista, i que no volien apartar aquest fet. Per fer el documental van entrevistar a molta gent, entre ells un ex-presoner del règim, i a tots els van preguntar per la felicitat. Segons els entrevistats, la felicitat és viatjar, ja que en aquella època no podien fer-ho. 

Pecados y capitales

• Al grup de la quarta ponent, Jacqueline Neitzel, se'ls va assignar Belgrad (Sèrbia). Volien crear una guia atractiva, novedosa, destinada a un públic millennial i abordada des de la perspectiva dels 7 pecats capitals. Segons la ponent, van escollir els pecats capitals com a punt d'enfoc perquè la nostra generació, la millennial, vol disfrutar de la vida i veure món, sense preocupar-se pel futur. A la guia, cada pecat és un capítol del llibre, i es recomanen llocs per visitar relacionats amb el pecat en qüestió. També inclouen unes pàgines amb material més periodístic, com ara entrevistes o cròniques.

Jaque: crónica de la Atenas okupa

• Finalment va parlar la cinquena ponent, Mariana Huerta, el grup de la qual va viatjar a Atenes (Grècia). Aquest grup tenia molt clar que volien explicar històries reals de persones reals, ja que, tal i com diu ella "la gent continuarà anant a Atenes fem el que fem", perquè és una de les ciutats més turístiques d'Europa. Van decidir enfocar la seva guia cap al moviment okupa de la ciutat, anomenat housing squad, que duen a terme grups anarquistes i immigrants des de fa 2 anys. El llibre està ambientat al barri d'Exarchia, conegut com el barri ingovernable i que compta amb una estructura política pròpia. 

La sessió va acabar amb una ronda de preguntes del públic a les ponents. Se'ls va preguntar si dir que eren periodistes els tancava o obria les portes. L'Ángela va explicar que a Fez els van recomanar que no ho diguessin, però que a ella personalment mai li ha tancat les portes; la Lucila va respondre que ells sí que ho deien, tot i que en llocs concrets (com les presons) no els deixaven fer fotografies, i la Mariana va dir que ells no ho explicaven, perquè molts immigrants els tancaven les portes, però que amb les entitats del Govern no tenien cap problema en dir-ho. Totes les ponents van coincidir en que, a l'hora de viatjar, s'ha d'anar amb la ment oberta, perquè passaran coses imprevistes, que seran millors o pitjors, però que ens hem de saber adaptar. 

A quins reptes s'enfronta el periodisme?

La última sessió, i de les més esperades, la van dur a terme els corresponsals Agus Morales i Xavier Aldekoa. En aquesta sessió, els dos periodistes van explicar els reptes als quals s’ha d’enfrontar el periodisme, i també van donar una sèrie de consells pels alumnes que els escoltaven.

El primer repte, segons Aldekoa, és anar més enllà de la ferida per una qüestió de justícia cap a l’altra persona, i per no quedar-nos en l’etiqueta. Morales ho corrobora dient que un error molt comú és substituir la persona per la ferida, enlloc d’explicar qui és, reduir-la a aquell moment traumàtic de la seva vida.

El segon repte és entendre el que passa. Aldekoa va dir que, moltes vegades, tractem el fenomen de la migració com alguna cosa en moviment, i és un fet que va molt més enllà de canviar de país. En les seves paraules, “és la mare que no sap on estan els seus fills, l’àvia que ha assumit que no tornarà a veure els seus néts, el pare que truca cada dia per saber com estan”.

El tercer repte del qual van parlar era equivocar-se. “Us equivocareu i serà el millor que us haurà passat”, va dir Aldekoa. Segons ells, “és genial que us equivoqueu” i que les coses no surtin com estaven planejades, perquè “d’allà en sortiran moltíssimes coses genials”.

Un altre repte, proposat per Morales, és anar a l’arrel i al fons de la història. Aldekoa es queixa que moltes vegades, al veure fotos d’immigrants, no ens preguntem per la responsabilitat que tenim com a periodistes; que publiquem fotografies sense context i, conseqüentment, fem pornografia de la pobresa. La responsabilitat dels periodistes, segons ell, és la d’explicar el context, què passa i per què passa.

Acabant amb els reptes, l’últim que van proposar va ser el de no parlar del botxí. El món està ple de bones persones disposades a tot per ajudar i, no obstant, ens centrem en l’assassí, en el lladre, en el violador. És important reflectir que hi ha bona gent”, deien.